L'estat-nació com a referent, i una cessió de sobirania en un doble sentit

Aquestes relacions tenen com a referent l’Estat-nació concebut al segle XIX sobre el qual s’estructuren les democràcies liberals occidentals d’avui.

Les dinàmiques que, en el marc d’aquests estats-nació, han marcat determinades reivindicacions de més gran autonomia territorial per una banda, però també una necessitat de prendre decisions i exercir polítiques en àmbits transnacionals d’una altra, han tingut una doble resposta. En el primer cas, en un extrem els moviments separatistes per assolir la independència i crear un Estat-nació propi, i a l’altre, diferents graus de descentralització que, en el marc d’un Estat-nació únic, trasllada a nivells organitzatius i polítics territorialitzats les preses de decisió o la gestió de determinades competències polítiques o administratives. I en el segon, una cessió de sobirania cap a ens supranacionals amb la voluntat d’estructurar preses de decisions amb bases democràtiques reals a un nivell superior, o només com a una fórmula de coordinar les accions polítiques que serveixen a uns principis democràtics aplicables a l’Estat-nació però no a l’ens supranacional.

Aquestes dinàmiques no satisfan sempre unes voluntats que intenten integrar més capacitat d’autonomia política real amb un vincle estratègic vinculat a l’Estat-nació d’una banda, i més cessió de capacitats de sobirania política i democràtica a ens supranacionals per una altra que aportin solucions efectives a problemes que tenen dimensions més àmplies que els propis estats-nació.