Models de descentralització política dels estats-nació

FEDERACIÓ

Segons el catedràtic de Ciència Política, Miquel Caminal, La Federació és un Estat "sobirà", com efecte d’un pacte mitjançant Constitució (escrita) fruit de la lliure associació d’estats o entitats estatals originàriament sobirans. L’origen de les Federacions poden ser Confederacions com EUA i Suïssa, fruit de la transformació federal d’un Estat unitari (Bèlgica i, si de cas més endavant, Espanya i Itàlia), com a resultat d’un acord internacional que s’imposa des de fora (la República Federal Alemanya, per exemple, després de la Segona Guerra Mundial), o bé, simplement, com a model d’organització territorial de l’Estat en els processos d’independència i seguint la referència del model EUA (les federacions de Brasil, Argentina, Mèxic).

El pacte federal és, de fet, un principi vertebrador de diferents nivells del govern, amb regles de distribució del poder i fins i tot de solució de diferències depenent de l’eficàcia i de l’eficiència. No s’esgota en l'Estat, i no tendeix a constituir estats. Però el federalisme avui no és només una estructura, és també un procés de cooperació entre governs diferents per posar en comú projectes i programes conjunts i una gestió compartida en diferents àmbits i competències.

És important distingir entre les federacions nacionals que s’han constituït al llarg dels darrers dos segles, que formen part d’un federalisme monista (o sobiranista unitari), de les Federacions plurinacionals que es fonamenten en el reconeixement de la diversitat plurinacional i multicultural, les quals només poden ser construïdes sobre la base d’un federalisme pluralista (o de sobirania divisible i compartible). Aquest és el repte que tenen plantejat avui les democràcies pluralistes en societats plurinacionals.

CONFEDERACIÓ

La confederació és una unió d'estats sobirans que mitjançant tractat confederal pacten unes institucions i unes atribucions que deleguen a les instàncies confederals. Miquel Caminal

DESCENTRALITZACIÓ VS DESCONCENTRACIÓ

Des del punt de vista teòric, no s’ha de confondre, un Estat descentralitzat, aquell que cedeix competències polítiques i autonomies de gestió, aquella organització estatal unitària que transfereix una part de la competència de l’Administració central a entitats amb personalitat pública d’àmbit geogràfic reduït o d’especialització funcional, amb un estat desconcentrat, aquell que cedeix la gestió administrativa però no la decisió política. Es defineix com l’acció de donar competència de determinades funcions o de determinats assumptes en única i darrera instància a persones o a òrgans diferents d’aquell que en té la responsabilitat, però del qual formen part.

Els primers poden acabar sent sistemes federals, i els segons no deixen de ser estats centralitzats políticament, com pot ser França, que descentralitzen la gestió, en el cas de França, als ajuntaments o departaments.

PROBLEMES

El problema dels sistemes d’estats compostos poden ser de dos tipus: el primer, i més habitual, és sempre definir les regles de joc que delimitin competències i finançament, i la garantia jurídica en la seva aplicació, de manera que no perjudiqui la presa de decisions o l’eficiència de gestió. I el segon, integrar sota un mateix Estat-nació, quan es dóna el cas, diferents sensibilitats nacionals, culturals i lingüístiques. Aquesta dificultat es converteix en conflicte quan hi ha tensions sobiranistes o separatistes, que busquen assumir més sobirania pròpia o fins i tot crear els seus propis estats-nació, o quan a l’Estat federat hi han tendències centralitzadores, tant en competències com en el reconeixement de realitats culturals, lingüístiques i nacionals diferents que hi conviuen.