Introducció. Estats compostos.

Comme le souligne en son temps de Tocqueville, les sujets de l'union ne sont pas des Etats mais des citoyens privés. Des citoyens qui appartiennent ainsi à deux communautés (...)". Maurice CROISAT

Al món hi ha molts estats que, d'una manera o altra, tenen una organització federal. A Europa, les més conegudes són Suïssa i Alemanya, però també ho és, per exemple, Bèlgica des de 1970 i Àustria.

A altres continents, hi ha Austràlia, i, a Amèrica, Canadà, EEUU, Brasil, Mèxic i Argentina. Un altre model d'estat compost una mica especial per la seva pròpia història, és Rússia, per a aquells territoris que no van adquirir la seva pròpia independència després de desapareguda la Unió Soviètica.

Hi ha altres països que, no sent estrictament federalistes, incorporen tècniques d'estructures d'estat federal. Entre ells estarien Espanya, Gran Bretanya i Itàlia.

Segons una guia del federalisme publicada al Canadà per CRIC - Centre de recherche et d'information sur le Canada, la llista de paisos federals o federalitzants, serien:

Tanmateix, en aquest web, de moment començarem amb les més emblemàtiques, les més conegudes com a referència i tractarem més especialment Canadà, EEUU, Suissa, Bèlgica i Alemanya, independentment que poc a poc se n'hi vagin incorporant d'altres.

Ja varem dir en un altre punt, que no hi ha dos models iguals de funcionament i estructura d'estats federals, doncs cada un s'ha adaptat a les seves pròpies característiques històriques i necessitats de convivència. Per això, les competències, el finançament, la justícia, les llengües, la sobirania,... estan regulats a la mida de cada país. Hi ha estats federals uninacionals monolingües (Alemanya o EEUU) o plurilingües (Suïssa). Hi ha estats federals plurinacionals amb llengües diverses com Canadà ò Bèlgica.

També hi ha diferents tipus de federalisme en funció de ser igualitaris, asimètrics, competitius... en funció de l'homogeneïtzació o diversificació de competències, finançament, llegua, nació o cultura, i en funció de què el sistema fiscal tendeixi a ser tant redistributiu entre territoris que tendeixen a la igualació (a vegades excessiva, tal com li va passar a Alemanya) a costa del finançament extra per les rentes generades als territoris més rics, o que mantinguin els diferencials (sense sacrificar una equitat bàsica) de finançament per no perjudicar la reinversió d'aquestes rendes amb efectes multiplicadors. També es manifesta aquesta diferència quanta més llibertat tenen els territoris en l'aplicació de polítiques pròpies diferencials, el que fomenta la competència entre ells.

Normalment, tots els ens federats tenen llibertat d'himnes i símbols, en diferents graus de sentiment d'identitat i patriòtic, possibilitat de modificar fronteres interiors però no d'independitzar-se. Normalment, els ens federats es citen a la constitució nacional (o de l'estat federal), i cada un dels ens es defineixen al si de la seva pròpia norma constitutiva. En alguns estats, com Canadà, no hi ha constitucions escrites, seguint la influència de Gran Bretanya.

Així per exemple, EEUU té 50 estats federats, cada un amb la seva pròpia constitució, les seves pròpies regles jurídiques (de tots és conegut que hi ha estats que encara poden aplicar la pena de mort, i altres no), diferents banderes o himnes, i es defineixen sobirans. Això no obstant, la sobirania es cenyeix al si del territori o nació dels EEUU, per modificar fronteres interiors, però no per independitzar-se de la nació EEUU. Igualment, poden haver-hi estats que pertanyen a EEUU, però no estar federats, tal com Puerto Rico. Puerto Rico té més autonomia però menys codecisió amb el govern dels EEUU. No obstant, EEUU es considera un estat uninacional, a l'igual que Alemanya.

A Alemanya, d'altra banda, s'anomenen ens federats i tots els coneixem com els “landers”. Es poden anomenar-se al si del seu propi estatut o constitució, estat lliure, i poden modificar fronteres interiors però no independitzar-se. És un estat uninacional simètric, però poden tenir banderes i himnes propis, alguns se senten pàtria, però sempre també pàtria alemanya.

Respecte al tema de la llengua, el reconeixement dels drets lingüístics i nacionals no es corresponen sempre al grau d'autonomia dels ens federats, però sempre és més fàcil el reconeixement dels drets lingüístics als estats federals. Això no obstant, Àustria, amb una identitat nacional complexa, sí estableix un idioma constitucional que és l'alemany, encara que finalment es van establir determinats drets lingüístics a set minories reconegudes.

"Las lenguas no son meros códigos de comunicación. Suelen ser importantes marcadores de identidad. No en vano la aplastante mayoría de los estados europeos toma su nombre de la denominación de su lengua principal, con las significativas excepciones de Austria, Bélgica, Suiza y el Reino Unido." Klaus-Jürgen NAGEL

Tal com reconeixen diferents autors, el federalisme implica, de fet, l'existència d'una diferenciació fiscal, garantia de la diversitat, component consubstancial del federalisme.

Tanmateix, aquesta relació entre autonomia i centralisme requereix sens dubte una coordinació i una certa integració que permeti alhora la diversitat i les estratègies compartides, els objectius comuns i una concepció d'equilibri global. Als criteris d'eficiència, atenció al contribuent, autonomia fiscal i normativa per exercir les competències, s'uneixen també les necessitats de criteris compartits i bàsics que garanteixin una certa unitat d'acció, moltes vegades ja no només condicionada per l'estat federal, sinó fins i tot per les estructures supranacionals, les redimensions dels mercats, com seria el cas de la Unió europea o la influència de la globalització, en què es comparteixen normes i on es fa difícil també establir les “pàtries” de les empreses o societats i els seus beneficis.

A l'hora de plantejar l'anàlisi dels diferents sistemes fiscals, és fonamental establir tres elements: un, l'autonomia fiscal, és a dir, gaudir de la clau de la caixa a efectes dels recursos assignats; dos, la capacitat normativa, que és la llibertat d'aplicar polítiques fiscals per exercir les competències; i tres, el càlcul dels recursos que un estat federat pot gaudir per exercir el seu autogovern, tenint en compte les compensacions redistributives amb territoris amb desequilibris de rendes, que podran ser de caire horitzontal (redistributives entre territoris) o vertical (redistributiva a traves de fons de l'estat central).

Finalment, és important també avaluar les institucions que representin l'àmbit on es posen en comú les polítiques interterritorials. Es tracta bàsicament de segones cambres, normalment els senats. A determinats països, també hi ha altres òrgans que poden complir aquestes funcions.