La Transició

El procés Constitucional que va viure Espanya des del 1975 (mort del dictador) al 1978-1979 (dates dels referèndums de la Constitució i l'Estatut d'autonomia), va representar un punt d'inflexió cap a un període d'estabilitat democràtica que ja dura 30 anys, el més llarg d'una història d'Espanya marcada, precisament, per la inestabilitat.

Avui és ja un país democràtic plenament consolidat i plenament integrat a Europa, però amb una democràcia en alguns aspectes encara jove que ha d'acabar de perfilar un model territorial d'acord amb les diferents realitats nacionals que la composen, i d'acord també a les necessitats de fer front als nous reptes de futur i la complexitat de nostra societat en un context de globalització, aproximant la gestió als ciutadans. En definitiva, ha de poder avançar en un model conceptualment més federal que permeti estratègies globals i polítiques de proximitat, que reconegui i faciliti la convivència de diferents realitats nacionals i culturals en un marc de pacte, llibertat i equitat. Com veurem, les reformes estatutàries, i en particular, la de l'Estatut de Catalunya, representen un punt d'inflexió important en aquesta línia. Aquesta dinàmica s'ha de veure afavorida per l'actual procés de pacificació al País Basc.

Això no obstant, la transició va configurar un estat autonòmic sense el qual no seria possible aquest canvi. Aquell període va ser clau per recuperar les llibertats, la democràcia i l'autonomia, i fou, de fet, l'esboç d'un incipient mapa que cal acabar de dibuixar i en el que anem avançant, com hem dit abans. Espanya avui no és doncs del tot un model federal en tota regla però és lluny de ser un estat clàssic unitari i centralitzat.

Hace 25 años teníamos un gran reto: sentar, por primera vez en la historia de España y de Cataluña, unas bases institucionales que garantizaran la democracia y la estabilidad que nuestra atropellada historia nunca había vivido. Crear las condiciones básicas para la convivencia y para dotar a los ciudadanos del bienestar, de las libertades y de los derechos que esta historia nos había demasiadas veces arrebatado. Y estoy hablando desde los derechos civiles hasta los derechos de los pueblos y de las culturas. Algo tan elemental como podernos divorciar, que las mujeres tuviéramos vida propia más allá de nuestros maridos, pero también el podernos expresar en libertad tanto de pensamiento como de lengua, de idioma… Fue el reconocimiento de nuestra individualidad, de nuestra condición de ciudadanos, pero también el reconocimiento básico de nuestras diversidades nacionales y culturales.

Sin embargo, todo proceso requiere su propia evolución, y si en aquel entonces se pusieron las bases democráticas e institucionales de la convivencia después de siglos de conflictos, la génesis de los mismos ha seguido en parte subyacente durante estos 25 años, marcando las relaciones entre dos concepciones de España, y, yo diría más, entre dos maneras de entender el progreso. Teresa Sandoval