L'Estat autonòmic i la Constitució

L'Estat autonòmic es crea per la necessitat política de donar sortida a les diferents realitats nacionals que conviuen a Espanya i que són tres, aquelles de fet que ja havien gaudit d'un estatut d'autonomia propi: Catalunya, País Basc i Galícia. Són especialment reivindicatives les dues primeres, encara que amb contextos diferents.

La Constitució va tenir un component molt important de compromís amb la democràcia i de responsabilitat política de tots els actors que van intervenir en les negociacions i que provenien, precisament, de posicions radicalment enfrontades, persones que havien estat amb la dictadura i persones que van ser empresonades per la mateixa dictadura. Des del rei fins al president del govern impulsat des del “Movimiento”, en Adolfo Suárez, que va ser, de fet, l'artífex de la transició i del retorn de les llibertats polítiques i nacionals.

Entonces, la responsabilidad de todos los actores políticos que optaron por la reforma y no por la ruptura unos, y por la vía democrática y no por la dictatorial los otros, unidos a la sagacidad y temple de un personaje crucial, Adolfo Suárez, arroparon un proceso constitucional que aún hoy es ejemplo único en todos los anales de la historia política contemporánea.

La Constitució crea així l'Estat de les Autonomies regulat en el seu títol VIII, condicionat per la definició de nació espanyola de l'article 2n recau la sobirania, i les nacionalitats i regions que es regiran pels seus propis estatuts en el marc que defineixi la pròpia constitució. A mig camí entre un estat centralitzat i un de federal, estableix dos tipus de regulació i desenvolupament estatutari, el de règim comú i el foral, i en els de règim comú els d'accés per via ràpida (Galícia, Catalunya i Andalusia) o per via lenta. Les primeres tenien més competències i les segones les podien anar adquirint a mida que la pròpia comunitat mostrés interès en exercir-la. Finalment les forals, gaudeixen ja d'un sintema de concert econòmic amb el que disposen de totes les competències (menys les bàsiques de l'estat) i dels recursos tributaris del territori. De fet, els criteris que van marcar la configuració bàsica dels diferents estatuts van tenir com a punt de partida els estatuts que cada nacionalitat històrica havia tingut.