El cas de Catalunya

Breus consideracions històriques i perspectives de futur

Origen del catalanisme federal

Evolució del federalisme i les seves institucions

L'Estatut del 79

L'Estatut del 2006

BREUS CONSIDERACIONS HISTÒRIQUES I PERSPECTIVES DE FUTUR

“La història és una devesa d'aprofitament comú”. Això vol dir que la història és interpretable i pot il·lustrar les realitats dels fets que han passat al llarg del temps de maneres diferents.

Lluny està, fer, per tant, en aquesta petita introducció a aquest tema, una síntesi històrica del perquè tenim avui el mapa institucional autonòmic espanyol, però si un denominador comú marca el sorgiment de moviments reivindicatius a Catalunya –que inicia el seu camí autònom al segle IX amb Guifré el Pilós, els subsegüents comtats i la compilació dels “usatges” fins que el 1359 es crea la primera Generalitat- aquesta és la limitació de la llibertat inherent als ciutadans de Catalunya i a les normes que ells mateixos s'han dotat (en alguns casos molt més avançades, democràticament parlant, que arreu).

El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat —que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera. (Preàmbul Estatut de Catalunya de 2006)

Així, si després de la derrota de 1714 i del Decret de Nova Planta, el moviment polític entorn al catalanisme sorgeix a finals del segle XIX i principis del XX, és perquè a principis del Segle XIX, els governs espanyols comencen a abolir les normes i costums que han regit les seves vides i activitats polítiques i comercials. Per tant, podríem dir que, als catalans, més que el nom de la cosa, o la pertinença o no al conjunt d'Espanya, o a França, o a Aragó... els ha revelat la limitació a les seves llibertats, a les institucions i regles de joc que ells mateixos s'han dotat, i que una manera d'entendre l'exercici de poder d'arrels castellanes (en el sentit històric) més jeràrquic (en paraules de López Burniol) davant el sistema de funcionament més horitzontal i obert, en xarxa, dels catalans, sovint ha condicionat.

La llibertat col·lectiva de Catalunya troba a les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d'afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona y dels pobles; història que els homes i dones de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d'una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d'Espanya i incardinada a Europa. El poble català segueix proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d'avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. (Preàmbul de l'Estatut de Catalunya 2006)

Així, quan avui es reivindica la “nació” com a denominació de la realitat catalana, aquesta té també un clar referent liberal i cívic més enllà del clàssic (decimonònic) de nació unida a les sobiranies excloents lligades als estats-nació. És a dir, més vinculada a la configuració de la realitat per la força dels fets, de les accions dels propis ciutadans (o governants) que poc a poc s'han anat dotant de mecanismes i codis propis de funcionament, de referents polítics i de moviments i identitats culturals. Aquest mateix component liberal o cívic pot fer que sovint es cedeixi a l'hora d'establir els poders institucionals suficients que garanteixin l'exercici d'aquestes llibertats, no entesos com a una separació de l'altre, sinó com a marc de convivència interna per garantir la convivència i la cooperació amb els altres.

Però una determinada concepció de “poder” i del seu tradicional exercici en el govern d'Espanya difícilment interpreten així aquesta voluntat d'autogovern, i l'entenen més com una voluntat d'establir un contrapoder o de deslligar-nos d'un projecte compartit. Per això crec que l'estabilitat democràtica dels nostres temps i els nous reptes de la globalització que obliga a flexibilitzar estructures i estableix necessàriament diferents nivells de sobiranies i pertinences, poden ajudar a superar aquests “desencontres” tradicionals i a perfilar un model i referents més consolidats i menys conflictius, més comuns, basats en la convivència cívica i el respecte i reconeixement des de la diversitat i de les llibertats.

Y quizás hoy, la complejidad de la sociedad global y la incorporación de nuevas generaciones en cargos de poder político y social, puede ayudar, más que entorpecer, la superación, más que la resolución, de estos conflictos, si somos capaces, ante todo, de mirar el futuro sin complejos desde la asunción honesta y abierta de nuestra realidad nacional e internacional. Teresa Sandoval

inici

ORIGEN DEL CATALANISME FEDERAL

"La unitat no és la uniformitat. Una seria Espanya encara que fos distinta la Constitució de cada una de les regions, sempre que correguessin a càrrec del poder central els interessos nacionals. En la separació d'aquests interessos i els interessos regionals i en el respecte mutual dels uns envers els altres hi ha una suprema garantia de la unitat i l'ordre.” O así mismo, Regionalistes i federals volen, en una paraula, l'organització federal de Suïssa i del Estats Units, organització adoptada per casi totes les repúbliques d'Amèrica, àdhuc pel monàrquic Canadà, que viu sota la sobirania de la Gran Bretanya. La petita pàtria, com ara anomenen la regió, no afebleix allí la unitat ni entrebanca la marxa de les nacions." Pi i Margall

Si Pi i Margall fou el conceptualitzador del model federal per a organitzar Espanya des de la radicalitat democràtica, un punt revolucionària en el seu moment, Valentí Almirall fou el que impulsà el catalanisme com a moviment transversal a Catalunya, superador dels diferents partits en la recerca d'un projecte compartit propi que tingués gran influència a Espanya, i el que, des d'una concepció liberal d'origen anglosaxó, proposà la fórmula de l'estat compost i de sobirania compartida, sobre el que establir també la pertinença a Espanya:

"La esencia del federalismo está en la división de la soberanía. Una nación federalmente constituida no es un solo Estado simple, pero no es tampoco una agregación de estados soberanos. Es un Estado compuesto, cuyos componentes son varios estados soberanos en parte, y un Estado general, en parte también soberano."

"La descentralización (…) en una democracia requiere además funciones públicas que se dividan y subdividan, de manera que en ellas intervenga el mayor número posible de ciudadanos." Valentí Almirall
(Veure la similitud amb el concepte de Tocqueville).

A Valentí Almirall la llibertat i la societat adquireixen la primacia, i, des d'aquesta primacia, des de la llibertat d'associació es des d'on es configura la seva teoria del particularisme: des del català i el d'altres pobles i cultures que coexisteixen a Espanya per a configurar l'espanyol. De fet, el seu particularisme no es més que la llibertat organitzada social i políticament.

Segons Isidre Molas, al capítol dedicat a Valentí Almirall del seu interessant i il·lustratiu llibre “Les arrels teòriques de les esquerres catalanes”, clau per a entendre les arrels progressistes catalanes i les complexes relacions entre Espanya i Catalunya, resumia així el particularisme:

"El reconeixement del particularisme és la consagració de la llibertat, i la llibertat és no sols la font més abundosa de progrés i de millora, sinó que eleva la dignitat de l'home i de les societats i dels pobles.

La nació espanyola, doncs, ha de començar... fent una cura de realitat. I aquesta cura de realitat és una cura de varietat, que substituirà la uniformitat; aleshores la llibertat substitueix l'autoritarisme; i els llaços de germanor i d'interès mutu esdevenen el nexe extern del corrent catalanista que ha col·laborat amb els altres regionalismes per realitzar l'ideal del particularisme a Espanya, i, per tant, per fer possible el federalisme des d'unes bases reals." Isidre Molas

Y en paraules de Valentí Almirall “ la vida moderna tiende a la unión de los pueblos por el comercio, por la comunidad de aspiraciones, en una palabra, por el adelanto; pero rechaza toda tiranía, toda imposición, todo poder arbitrario”

inici

EVOLUCIÓ DEL CATALANISME I LES SEVES INSTITUCIONS

El catalanisme neix a mitjans del segle XIX amb la Renaixença i té les seves expressions tant polítiques com culturals (de fet, és la translació a la política d'un moviment cultural) al llarg del segle XIX i principis del XX. Així, comença a formular-se com a una necessitat d'articular l'autogovern de Catalunya com a requisit per a poder desenvolupar millor els potencials de Catalunya, dels catalans, i de desenvolupar les seves pròpies senyes culturals i institucionals. El catalanisme originari no és separatista, sinó que busca el seu encaix a Espanya, projectar-se a Europa, com influir-hi i com, en el seu moment, canviar-la, “modernitzar-la”. Té finalment la seva raó de ser a partir de la voluntat dels ciutadans de Catalunya. Té la seva expressió cultural i avantguardista en el modernisme i el seu desenvolupament intern i més polític (Catalunya endins, l'obra feta) en el noucentisme i la mancomunitat. Finalment, la República consolida algunes llibertats (per exemple el sufragi universal també per les dones), promou polítiques educatives innovadores i institucionalitza la generalitat.

El catalanisme agafa un perfil de transversalitat política i social en dues ocasions històriques: amb Valentí Almirall que organitza el primer Congrés sobre Catalanisme, i amb Prat de la Riba amb la “solidaritat catalana” i la creació de la mancomunitat catalana truncada per la Dictadura de Primo de Ribera. La República aporta dos presidents de la Generalitat, en Macià i en Companys, i el primer Estatut d'Autonomia, l'estatut de Núria.

Amb la Dictadura, s'aboleixen totes les institucions catalanes i les llibertats polítiques i culturals, eliminant el reconeixement i l'ús del català. S'institueix la figura del president a l'exili. El darrer va ser Josep Tarradellas qui va simbolitzar, precisament, una vegada iniciada la transició, la devolució de les institucions catalanes amb la coneguda frase “ Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”

El 1978 s'aprova el nou Estatut de Catalunya i el 18 de juny del 2006, el segon de la democràcia. Si el primer va posar les bases de la reconciliació, el segon perfila el marc del que ha de ser un estat federal.

Després de 1714, diferents intents de recuperació de les institucions d'autogovern es succeeixen. En aquest itinerari històric, constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat de 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut de 1932, el seu restabliment el 1977 y l'Estatut de 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució de 1978 i l'Estat de les autonomies. (Preàmbul de l'Estatut de Catalunya de 2006)

inici

L'ESTATUT DEL 79

Amb l'Estatut de Catalunya del 1979, Catalunya és una de les Comunitats de les que poden ser considerades com a nacionalitat històrica, igual que Galícia i País Basc, acord al que es va arribar després d'un debat profund sobre la plurinacionalitat o no de l'Estat espanyol per diferenciar les nacions històriques i les regions i comunitats que podien acabar configurant-se.

Tanmateix, la Constitució no enumerava quines eren les Nacionalitats i Regions amb les que quedava definit el mapa territorial espanyol.

Catalunya gaudia d'unes competències addicionals (en funció dels criteris establerts a l'Estatut de Núria) a les que podien tenir accés les CCAA que tenien un ritme més lent d'assumpció de competències. Malgrat tot, ara són 7 ja les CCAA que han arribat al mateix nivell de competències a les que tenia dret Catalunya inicialment.

Aquests diferents ritmes han representat nombrosos problemes a l'hora d'aclarir les competències i el finançament, el que condicionava en excés el desenvolupament del país, l'atenció a les competències assolides i les noves necessitats de la gent i d'infraestructures.

En quant al sistema de finançament, aquest es va configurar sota el regim comú de totes les CCAA i va tenir diferents etapes que van ajudar a gaudir de més autonomia i suficiència fiscal, però no prou acotat i transparent, produint-se un dèficit fiscal real de Catalunya respecte a la resta de les autonomies. Es calcula a partir de les necessitats de finançament i poc a partir de la capacitat fiscal o la renda, malgrat que en el temps s'han introduït mecanismes de participació en impostos i normativa fiscal que permet gaudir de més autonomia financera (cistell d'impostos i pressió fiscal). Tantmateix, el desenvolupament de l'Estatut del 79 s'ha vist limitat per un exercici excessivament centralista del poder i un debat territorial excessivament dominat per les dualitats nacionalistes i menys per les oportunitats de desenvolupament i de prestació de serveis i de convivència que un nou marc territorial tenia per la societat i la ciutadania espanyola i catalana també en un marc europeu.

Aquest debat tindria més un rerefons d'organització política i institucional de caire federal, paraula que, recordem, té els seus orígens en “faedus”, que vol dir convivència, pacte, i recordant també de Tocqueville, « les sujets de l'union ne sont pas des Etats mais des citoyens privés. Des citoyens qui appartiennent ainsi à deux communautés » .

inici

L'ESTATUT DEL 2006

El 18 de juny passat s'aprova el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, significant un avenç molt important en el reconeixement institucional, cultural i nacional de Catalunya en el marc d'una Espanya més plural i en xarxa.

S'assoleixen alts nivells de competències i finançament, s'estableix un capítol de drets i deures de ciutadania, es reconeix Catalunya com a nació (malgrat només fer-ho al preàmbul) i s'introdueixen mecanismes de bilateralitat.

D'aquesta manera Catalunya inicia un etapa que li dóna més llibertat d'acció i capacitat de decidir el seu futur, la seva projecció i atendre millor les necessitats dels seus ciutadans.

D'aquesta manera també s'inicia el procés d'una nova organització territorial i política d'una Espanya en xarxa, que ha de tenir les reformes dels diferents estatuts com a eix motor, però que hauria de poder concloure en una nova articulació de l'Estat al seu si i amb la Unió Europea, que, des de l'autonomia –llibertat- territorial, faciliti les xarxes de col·laboració i amistat –i competència- interterritorial, fins i tot superadores de les fronteres clàssiques, com pot ser l'eurorregió. Espanya no pot ser la suma de diferents estatuts d'autonomia –igual que Europa no hauria de ser la suma de les nacions que la configuren-, sinó que s'ha d'acabar d'articular amb una lògica d'Estat federal o federalitzant, que, des de la lleialtat institucional, el reconeixement de la diversitat i el respecte a la llibertat, creï les bases per a una igualtat d'oportunitats dels territoris que tingui a la ciutadania com a eix vertebrador i més capacitat d'autogestió dels seus recursos per créixer i atendre millor les necessitats dels seus ciutadans, i per entendre's i treballar el projecte europeu: equitat i eficiència, estratègia i projecte compartit, autonomia per decidir i capacitats per trenar aliances horitzontals.